Catalunya: el país que no aprofita ni el vent ni el sol

A la cua d'Europa i també d'Espanya. La proliferació de les energies renovables no ha estat una prioritat a Catalunya i amb una sequera històrica que redueix a la mínima expressió la potencialitat de les centrals hidràuliques, el problema es pot fer molt gros a mitjà termini. Les centrals nuclears aporten més de la meitat de la producció d'energia elèctrica anual (un 57,7% el 2021), però la seva data de caducitat està fixada per a l'inici de la dècada del 2030. Avui es fa impossible pensar que Catalunya sigui capaç de suplir les nuclears amb renovables quan arribi el moment, i el gas, el petroli i la importació d'electricitat a través de les línies d'alta tensió des de França o l'Aragó podrien guanyar importància en els propers anys si no hi ha un canvi radical del model.

L'últim any del qual hi ha dades definitives és el 2021: només el 17,5% del global de l'energia produïda es va obtenir per fonts renovables. La nuclear (57,7%) d'una banda, i els cicles combinats (12%) i la cogeneració (10%) –que es basen en bona part en el gas– de l'altra, van ser les fonts principals d'energia. Pel que fa a les renovables, van aportar bàsicament a partir dels molins de vent (6,4%) i de les centrals hidràuliques (8,6%). Han estat, de fet, les hidràuliques les que, en funció de la bondat de les pluges de cada any (que impacten directament en els cabals dels rius i dels pantans), han fet que el pes de les renovables hagi estat més gran o més petit i no sembla que l'aportació el 2023 pugui ser gaire rellevant. De plaques fotovoltaiques o d'aerogeneradors per obtenir energia eòlica, en canvi, Catalunya en va molt escassa.

Deures pendents  
Els experts coincideixen a assenyalar la responsabilitat de la Generalitat en el dèficit estructural en energies renovables. Si en lloc de parlar de producció, ho fem de potència instal·lada –la capacitat de produir energia–, Catalunya està molt lluny de la d'altres comunitats de l'Estat. El Principat se situa al voltant dels 4.000 megawatts (MW), mentre que Castella i Lleó multiplica per tres aquestes xifres (12.500 MW) i Galícia, l'Aragó, Extremadura, Castella-la Manxa i Andalusia en disposen més del doble.

L’energia eòlica té avui aproxima- dament 1.300 MW de potència i la fotovoltaica no arriba als 500, nú- meros pràcticament idèntics als del 2012. “En les renovables s’ha de te- nir molta més potència instal·lada per garantir energia”, recorda José Enrique Vázquez, president del Grup de Gestors Energètics. La comparació amb la nuclear és força exemplificadora: mentre està ence- sa, la nuclear sempre va produint el mateix, però en canvi les plaques so- lars depenen del sol que faci i els ae- rogeneradors, del vent.

En projecte hi ha 16 parcs eòlics que esperen autorització o bé del mi- nisteri o bé de la Generalitat i que aportarien uns 900 MW més al sis- tema. També hi ha uns 160 projectes en fotovoltaiques, que ocuparien una superfície de més de 4.000 hec- tàrees i permetrien una potència de 2.500 MW. Perquè ens fem una idea de la magnitud del desafiament, una Catalunya que fa anys que va al ra- lentí hauria de generar 12.000 MW abans del 2030 i 65.000 abans del 2050 per complir els compromisos de descarbonització. Ara per ara, una quimera.

Bastons a les rodes  
Hi ha principalment dos motius que ho endarrereixen tot des de fa una dècada. El primer, la burocràcia. “No pot ser que demanis una subvenció per a una fotovoltaica el gener de l’any passat i et comencin a respon- dre ara”, apunta Vázquez, molt crític amb la falta de model energètic del país que tenen els polítics, “tot i ha- ver tingut la sort de comptar amb tècnics excel·lents com Pere Palacín i Assumpta Farran”, tots dos direc- tors generals d’Energia. Ell és parti- dari de la revisió a posteriori i no pas a priori dels projectes que comptin amb un aval tècnic al darrere.

El segon motiu del dèficit en reno- vables és l’oposició veïnal. “¿No vo- lem grans parcs de 50 MW? Doncs caldrà l’eòlica a dins del mar, perquè Catalunya és un país petit ple de bos- cos”, apunta. Ell és partidari d’un model repartit pel territori de petites instal·lacions a cada municipi: “Cada poble pot tenir la seva petita planta de 5MW i plaques solars a tots els edificis que puguin. Si els pobles no es plantegen això, vindrà un empre- sari i n’instal·larà un de 50 MW”.

Empreses energètiques públi- ques com la de Barcelona o la de la Generalitat s’han sumat fa poc al mercat, tot i que la seva incidència té impacte principalment en els edi- ficis públics –als quals ha estalviat una important factura elèctrica–. Hi ha altres projectes similars que s’han fet pel territori, com els de Ru- bí Brilla, VilaWatt i Reus Energia. Però s’hi podrien sumar altres coo- peratives o comunitats de veïns, in- teressades tant en un consum més eficient i sostenible com en reduir el preu que paguen per l’energia.

L’emergència climàtica que viu el planeta obliga a accelerar la transi- ció energètica, però Catalunya té molts deures pendents. “Es tracta de canviar tot el model de generació, i apostar per les renovables, de dis- tribució, perquè es faci de forma lo- cal, i també la manera de consumir l’energia”, conclou Vázquez. Proba- blement la tecnologia seguirà aju- dant a fer-ho.